W.Wilson

Com entra el MÓN exterior en les creacions pictòriques nostres? O de Velázquez, Pinazo, Soulages, Genovés? Amb quina subtil astúcia els pintors introduïm en elles el món, de manera que Velázquez forma part de Goya, Goya i Velázquez de Pinazo i tots ells de nosaltres? Ho fa, naturalment, sobre la base d´eleccions “discriminatòries”.

Aplicat al meu cas, al tema que m´ocupa, un suposat autoretrat (de Pinazo? meu?) serà paradigmàtic. Quina forma, quina imatge intente resseguir en aquesta tela? La de l’aparença? O aquella altra que està “plegada” en la foscor desconeguda?

Em mire a l´espill i no veig cap Pinazo! Així que avive tota una declaració d´intencions (“MÓN” versus “ART”): «No vull cap disfressa, ni anècdotes, fora tanta literatura, fora tota bellesa apresa,  consensuada. Avui haig de trobar-te “William”: i d´aquesta tela de sac vindràs tot d´una, . . . però amb barret!».

“William Wilson” és del tot inaccessible, invisible a l´espill, una veu “pressentida”, és l´interlocutor del pintor. Accepta posar-se el barret expectant, ruboritzat, capficat: per si de cas Germà aconsegueix “mostrar” la seua identitat.

A poc a poc, conforme la pintura s´asseca, William Wilson va sorgint, formant-se sobre la tela rústega de sac. Una tela de ràfia sorpresa i pertorbada que crida: “pintor, que m´has vist seductora!”.

Aquell vell canemàs sospira cofoi i afalagat perquè ha seduït Germà! No content amb això, suspicaç, encara vol escodrinyar: “Qui serà aquest W.W, vestit de “sobretot”, que tothom anomena ART?”.

Germà Lloris, 2016